Un dels viatges més bonics i al·lucinants que he viscut a la meva vida va ser l'aventura Barcelona - Marrakech - Marrakech - Barcelona a bord d'un Clio1.2 en 8 dies i 4.500km.Com a introducció no està gens malament, però el que em va agradar més va ser la companyia del viatge, ja que dels 4 integrants de l'expedició, 3 d'ells no es coneixien entre si, i superar els mil i un problemes que varem patir, compartir tantes i tantes hores junts, un piló d'aventures, i assolir un objectiu, ens va fer unir com a un equip inseperable; i si a això li sumem, l'amistat, que avui en dia encara ens uneix, la combinació és, senzillament, perfecte.
Tots teniem molt clar que voliem anar al Marroc, però no sabiem a on anar ni que veure, i varem deixar que el camí ens portés, guiats per un mapa, un llibre i una bola de xiclets; objectiu: arribar a Marrakech i a poder ser, tornar.
A l'hora de sortir, ja se'ns van començar a plantejar els primers dubtes: Com fer cabre 4 motxil·les i un bidó de 20 litres de gasolina dins d'un Clio? Resposta fàcil: Tresa!!!La baixada fins a Algeciras va ser bufar i fer bombolles de xiclet, coyacs i uns quants canvis de conductor fins que en arribar a Marbella....Miquel!!! Per on coi t'has ficat? Però en fi, al final vam arribar. Eren les 4 de la tarda quan agafavem el ferry per creuar l'estret, (què d'estret...no en té res...) i després de tota la nit conduint, finalment arribavem a....Africa!! (altrament dit, també, Ceuta).
Amb l'esperit aventurer que portavem a sobre i les ganes de trepitjar terra Marroquina, varem decidir fer la nostra prospecció sobre el terreny i sense voler varem arribar a Xef-Xahuen de nit, despés de fer un viatge maratonià de 36 hores. Trinxats, seria l'adjectiu que descriuria més clarament el nostre estat pràcticament vegetatiu mentre veiem el Barça en un bar ple de "Xilabus" havent experimentat amb anterioritat el primer regateig per reservar l'alberg.
Començavem a saber, notar, palpar, olorar d'aquesta nova terra, que ens portaria tantes i tantes sorpreses...
Xef-Xàhuen ens va sorprendre molt gratament, ja que del no res,
va aparéixer tot un poble de color blau, laberintic, pintoresc i simpàtic que no ens esperàvem en cap moment trobar. Però després de menjar un "bucadill" de ves a saber què, algú ( avui en dia encara no se sap qui va ser...) va dir...: "M'han dit que a Ketama hi ha unes vistes molt maques...". I tant maques!!! Les persecucions de 3 cotxes Renault 11(amb adhesiu Pioner, incorporat al vidre de darrera) per cada poble fantasma que passavem, per intentar que compréssim Hash, va ser de l'ho més emocionant que tot viatger experimentat en Rallys, pot gaudir si a més a més, després, observa com el cotxe li comença a perdre 2 litres d'oli cada 2 km. Estavem cagats! I a Ketama més!I és aquí, amics meus, on una decissió mal pressa, erróniament valorada, o inclús, mal analitzada, pot marcar un canvi radical en qualsevol situació crítica de tot viatger, com la que se'ns
presentava. Què fer? Arreglar el cotxe en un poble perdut de contadament 5 habitants i 2 "xilabus"? O sacrificar el nostre apreciat i estimat Clio i seguir el viatge en un altre medi de
transport diferent? La resposta...Crec que una imatge, val més que mil paraules.Gràcies a un vailet de 14 anys, anomenat per nosaltres el "Ronaldinho de la mecànica", i una cola d'impacte superior a qualsevol super-glú que hagueu pogut veure mai de color negre, ens va arreglar el cotxe a canvi de 10 euros i 12 cassets de rock català.
Podiem seguir l'aventura, ja que tots els astres, planetes i estrelles, s'havien al·lineat amb la Tresa i el Miquel per prendre tant sàbia decissió. La carretera ens esperava i Fez, era el nostre segon objectiu.
Arribar de nit, havia estat la primera consigna auto-imposada per nosaltres, però que desgraciadament, mai varem complir.
Sort que a Fez, una ciutat gran, varem trobar lloc per reposar ràpidament, i descarregar tota l'adrenalina acumulada durant el viatge. Podiem descansar!
Al dia següent, unes pastes i uns croissants (marroquins), acompanyats d'una bona dutxa ens va acabar de resucitar per tal de poder afrontar la visita a la ciutat de dia, en plenes facultats. Tant sols sortir de l'hotel la gent se'n
s acostava preguntant si voliem un guia, per visitar la "Medina", i després temptejar les diferents possibilitats (una...) varem caure en el què seria la primera estafa, des de la nostra arribada a terra desconeguda. Un home, d'unes dimensions més que considerables i anomenat per nosaltres el Sr. Balú, ens va portar amb tot l'ànim de lucre del món, per on va voler , després de que nosaltres tinguéssim els nostres dubtes desi entraria o no, dins del cotxe (Clio 1.2) amb nosaltres també a dins.Tot i això, varem poder veure la "Medina de Fez" sense perdre'ns i gaudir del gran allotjament que haviem trobat durant dos dies més.
Però la carretera ens esperava i cansats d'adonar-nos que ja haviem sigut altre vegada estafats (proporció 1 a 14, no cal recordar a qui li va passar....) varem decidir seguir amb el viatge. Carratera i manta era la consigna i expressions com : "al igual!", "oh yeah!", "I love Ketama" i "equipo" (picant un parell de vegades amb el puny al pit) ja havien començat a calar i formaven part del llenguatge intern del camí.
Molt aprop de Fez, varem fer parada al mercat setmanal dels dimarts a Azrou. Mmmm....són molt diferents als d'aquí, bàsicament perquè tot el que seria el "merchandaising" està exposat a terra, just al costat de les cabres, gallines, fruita, ordinadors, i altres hutensilis difícils de descriure. Parada, menjar Tajín, i continuar.
Anavem baixant cap a Marrakech quan la nit va tornar a caure sobre nosaltres i va provocar la ràpida aparició d'una nova ruta sobre el mapa, inventada totalment. El nostre próxim destí serien les cascades d'Ouzú.
Molt aprop de les cascades vam fer-hi nit després de percebre que un membre de l'equip ja començava a presentar símptomes clars i evidents de la mala nutrició portada durant el viatge, però tampoc direm qui va ser...per no ferir sensibilitats...
Ozú ens va deleïtar amb majestuoses cascades i uns micos molt simpàtics amb els quals el Miquel, va conectar molt ràpidament sabent en tot moment, quin mico era el que estava més sa, del que no. O com a mínim això ens va semblar després d'escoltar la veu de l'experiència...Oi, Miquel?Al cap d'una estona de veure el mateix paissatge, fer-nos uns tatoos de henna i perquè no dir-ho, fer el "guiri" en un dels llocs més turístics del Marroc, vam obtar per fer una mica de "Treking"
per tal de visitar unes coves que ens havien dit que no ens podiem perdre, o això, o tornavem a ser estafats. I com que ja anavem servits de timos, vam cedir voluntariament. Les coves? Res de l'altre món, però l'excusioneta va ser prou distreta mentre en Juli tirava fotos des de una posició que en podriem definir de....estratégica.Per si encara no haviem tingut prou sorpreses, quan més aprop teniem el nostre objectiu (Marrakech), quan ja palpavem l'éxit del viatge..., el generós rei del Marroc ens va tallar la carretera perquè hi havia de passar ell. I nosaltres què? Doncs res, en comptes de fer 50 km, en varem fer 150 més. Segur que ja sabia que no vindria d'un km més, un km menys (desgraciat...).
L'arribada a la capital, va ser de l'ho caótica el pitjor. Jo pensava que ja havia vist tot lo visible en quan a trànsit, però estava equivocat. Marrakech és la ciutat del caos!! Tal és aquest caos
que el conductor va havermm
